Hydre

Patricia pensa que poc a poc hauria de buscar-se fites una mica més dificils d'aconseguir com per exemple la realització d'un avenc de 400m de fondaria.

-HYDRE-
Es clar que no la podem deixar sola durant la seva recerca pero començare la historia des de'l principi:

Hydre es un avenc situat a França mes concretament a prop de la ciutat de Perpignan a un poble abandonat anomenat "Perillos". Aquest poblet está situat a una zona càrstica molt bonica i tampoc no massa lluny de Manresa. En nomes tres hores es pot fer la part grossa del viatge per arribar a una petita caseta on es posible pernoctar, aixi que la mateixa caseta sirveix perfectament de camp base per la incursió a l'avenc en qüestió.

Com es tracta d'un avenc de característiques molt verticals es necesita la tira de kordas - aproximadament 700 metres en total i per la seva instal·lació s'hauria de portar 100 mosquetons com mínim i potser 15 bagues per montar separadors per si de cas. La primera mitat de l'avenc está preparada amb químics i parabolts així que es mes important portar mosquetons que no pas xapes.

Patricia va plantejar la excursió de forma conjunta entre l'EDES i el famos EspeleoClub de Gracia. De Manresa hem participat la Lídia, el Joan, Jose i jo i de Barcelona a part de la Patricia l'Angels i la Carol. D'aquesta forma es podia aconseguir tot el material necesari ja que em sembla que cap centre dels dos té prou material al stock.
Per tenir el máxim d'éxit posible, les tres noies barcelonenques ja havien realitzat una excursió de preparació una setmana abans per instal·lar els primers 300 metres de cordes.

El divendres (17.11.) a la nit ens vam trobar a la frontera amb França on vam sopar conjuntament. El grup de Patricia venia acompanyat de tres nois que acababen de sortir d'un curset d'espeleo aixi que estaba clar que aquells no entrarien per fer fondo. La idea era mes aviat que formessin un grup d'atac apart junt amb dues altres personatges que vindrien el dia següent.

Cuan vam arribar a la caseta ja era ora d'anar a dormir. Ens vam llevar cap a les 9 pero no vam poder entrar al avenc fins dos cuarts de dos del migdia. Vam formar dos grups. El primer format pels Manresans i el segon per les Barcelonenques. Cadascu portava un petate ple de material ja que no no mes vam portar les cordes i els mosquetons sino també menjar, aigua i carbur per les 16 hores que teniem previstes d'estar a dins de l'avenc. Si tot surtiria com previst, el grup de noies, que entraria 1,5 hores mes tard ens atraparia just el mateix moment cuan ja no ens quedaven cordes per instal·lar els últims pous.

Es baixava força be i despres de potser 2,5 hores vam arribar al punt fins on les altres havien instal·lat la setmana abans. A continuació es feía mes lent com era d'esparar. Just abans d'arribar als conductes forçats no trobavam la continuació. L'únic punt on es podia baixar mes era el pou de 40m que habiem d'esquivar. Jo mateix hi llençaba pedretes al forat que van tardar molta estona en tocar fons - no es tractava del pou de 5 que buscavem. Vam inspeccionar una bona estona l'entorn, també a una finestra mes a munt pero sense èxit Ens veíem obligats de fer una pausa esperant el segon equip.

Clar que era una decepció per tots i mes per les noies que tan miniciosament habien preparat l'excursió. Ara tocaba a elles donar un cop d'ull i poc despres ja les sentiem cridar de tant contentes que estaven. Cuan es baixa uns 5 metres el pou de 40m s'obria una finestra on s'encontrava una corda fixa d'uns 6m que amb una pujadeta donaba acces als conductes.

No vam trobar la continuació per ser massa tontos. La veritat es que la topografia s'explicaba bastant bé i també les xapes instal·lades al costat del pou eran un bon indici.

Vaja, ara les noies feien d'equip punta. Els conductes eren molt bonics i molt menys estrets que pensaba. Vam baixar uns cuants rapels mes pero com vam necesitar molta estona per avançar poc metres cada vegada veiem mes clar que així no arribarien fins a baix de tot. Ja habien pasat aproximadament 8 hores i encara ens faltaven mes que 100 metres per baixar.
En un moment conflictiu (mes o menys on la topo posa "-273m") quan l'Angels no podia continuar aball facilment vam decidir abandonar la nostre missió i vam donar mitja volta. Fins que ens trobavam tots al punt on unes quantes hores abans el meu grup no va trobar la continuació ja havien pasat 3 hores mes. Ja començabam de notar l'esforç i les hores a dins de l'avenc i encarra ens quedaba tota la pujada amb la desinstal·lació. Ara Lidia i Joan desinstal·laven, Jose, Angels i una mica mes endevant jo feiem de mules de carrega. Aviat era necesari portar dos petates.
Per mi, el punt que mes por em feia era el pou llarg de 53 metres el antepenúltim en total pero arribar a la seva base era una tasca interminable ja que havia molts pous curtets entre mig. Finalment vam arribar just quan la Patricia començava la pujada. M'imagino que va tardar entre 10 i 15 minuts en arribar fins el fraccionament ubicat més o menys a mitja pujada així que teniem tots una bona estona per descansar. Pero allo es just el que mes mata en aquesta situació. Mentres pujaven els 4 que jo tenia devant meu vaig tenir suficent estona per agafar fred - cosa que feia amb molt éxit encara que no es tractava d'un avenc massa fred, pero quan ja estas mullat de suor no et costa gens agafar fred a continuació.
Una vegada superat el pou ja estava més tranquil. Ara nomes quedaven dos pouets petits i ja estavem a la sala d'entrada de l'avenc, potser uns 10 metres sota terra.
Aquí ens vam reunir per última vegada i com Joan i Lidia eren molt ràpids desinstal·lant no quedaba molt temps per agafar fred.
Ara nomes ens quedaba un rampa de pujada per assegurar que no sortissim nets i aproximadament a les 8 del matí, 18 hores despres d'entrar-hi vam sortir de les entranyes de l'Hydre. Ja feia sol i mosquits.
Junts haviem decidit treure tot el material de l'avenc - ja s'havien acumulats 11 petates plens i una corda de 30 - pero ens veiem incapaços de portar tot aixo fins el cotxe. Vam deixar el matarial al costat de l'entrada per buscar-lo mes tard. Ara ens feia falta un sopar-esmorzar i un gorro ple de son (frase feta d'Alemanya).
Tots (els mosquits inclos) estavem molt contents. S'havia acabat tota la tensió i nomes quedaven els records dels moments macos.
Encara que no hem fet fons m'ho he passat molt be. Ja us ho he dit: sou unes maquines. Ara passeu-me les fotos!